• 

La Granja. 1900-1910

Estem davant de la foto més anti- ga que hem trobat d’aquest em- blemàtic casalot artesenc. Encara que la imatge, avui centenària, cor- respon a principis del segle passat, podria assemblar-se molt a l’aspecte dels últims anys del segle XIX.

La grandària, les dimensions colos- sals de l’edifici donaven per a tot. La seva funcionalitat estava perfectament estructurada. Era la típica masia cata- lana, que estava situada al costat de la finca pairal i als afores del poble.

A més de cereals i fruits del camp, s’autoproveïa. Sembla que tenia corral a l’esquerra i potser un hort a la dreta, i una planta soterrània on hi ha unes vol- tes de canó construïdes amb pedra que conformen el celler, on se suposa que es feien el vi de l’any. Ho menaven els masovers o encarregats d’ocupar-se de la masia tot l’any. Al celobert central s’hi deixaven els carruatges i els estris del camp, que també es guardaven al fons, on hi havia les quadres dels ani- mals.

Amb cal Don Juanito, eren les dues cases fortes del poble i estaven situades fora vila, a tocar, però un poc apartades.

Generalment el amos vivien a Barcelona. Als estius, de vegades tota la temporada de segar i batre –que era llarguíssima– i el temps de sembrar, collir ametlles i olives, es quedaven llar- gues temporades al poble, coincidint amb els mesos de clima més benigne.

No hi havia cotxes, per la qual cosa el desplaçament de Barcelona a Artesa es feia amb tartana, amb animals de tir. Quan els amos arribaven amb la cana- lla i tota la família, s’organitzava un gran rebombori. La notícia corria per tot el poble, ja que en aquells temps la gent planera tenia un gran respecte pels amos de les finques i de les cases pai- rals.

Els pagesos no treballaven a hores, sinó a jornal, que de vegades era de sol a sol. El temps i la pressa no tenia el sentit d’avui dia, ni pel viatger ni per la gent sedentària del poble. Així és que el trajecte des de Barcelona podia du- rar alguns dies. Tota activitat tenia un ritme més calmós.

Els masovers –generalment una fa- mília– eren la gent de confiança de l’amo i els que feien la feina. Des de preparar la casa per l’arribada dels amos, tenir cura dels horts i corrals, ali- mentar i ocupar-se dels animals de tre- ball, fins a cuinar, matar els animals… En fi, portaven la veu cantant pel que fa a la feina normal de la masia i de les finques. A més, gaudien d’un tracte de deferència i remunerat per part de la mestressa; en aquest cas, la senyora Maria Anzizu.

Mentre que la família dels mitgers vivien a la planta baixa, els amos vivi- en a les amples dependències de la planta noble.

Tant la mestressa com la seva famí- lia eren molt devots de la Mare de Déu de Salgar i asseguren que des de l’entrada s’albirava el santuari.

El carrer Maria Anzizu, la plaça de l’Ajuntament, la zona del Camp de Fut- bol i tot el turó fins al carrer Jesús Santacreu era tot un camp d’oliveres tancat i no hi havia cap edifici.

A la foto, s’hi veu algunes gallines, uns nens i un senyor amb “canotier”, que era el distintiu de la gent benes-

tant. Mentre que els pagesos acostuma- ven al calçar tot temps polaines.

L’edifici era impactant comparat amb els altres d’Artesa de l’època. Pel seu aspecte compacte i l’amplària dels murs, era una casa fortificada. Com a element característic de la masia, cal destacar el pati central cap on s’orien- taven les dependències. Aquesta tipo- logia constructiva s’emprava en les edi- ficacions romanes. Tot estava pensat en un sentit de funcionalitat, l’amplada dels murs donava una protecció tèrmi- ca, tant a l’hivern com a l’estiu.

A la façana, construïda amb maço- neria de pedra treballada, hi destaca el ritme de finestres amb arcuació a la planta sotacoberta, així com tot el rà- fec de coberta construït amb filades de totxo massís. Damunt la portalada prin- cipal, s’hi trobava la finestra-mirador de l’estança noble de la masia.

La imatge recull l’esplendor d’un temps passat, la serenor i bellesa d’un antic casal artesenc, avui bastant malmès.

Bartomeu Jové i Serra Foto cedida per Domingo Aldavó